El meu cor entre els seus pulmons

Vaig posar el meu cor entre els seus pulmons, així que em va treure el cap i els diners del meu cor, flotava en aquell lloc fràgil, com un país que no sap en quin mapa és, però és tranquil·litzador mentre no hi ha guerres.

No es va adonar de mi, com si estigués sol en un espai ampli, on la meva xerrada volava i aterrava a les seves galtes. M'oblido d'ell, dels seus trets i de l'última vegada que vam parlar, només m'importa notar aquella escala que porta a una casa trista, o aquella galleda penjada en va a la finestra de fusta, potser també estic en va, o molt buida. però almenys no estic penjat. Confesso que sóc intolerable, però estic segur de moltes coses, que m'aferro a un paller en un mar embranzit, a una sortida de la qual no hi ha tornada, ja que el naixement de la mort és inevitable.

Però sóc constant, tan constant que el teu record és càlid quan escoltes una cançó antiga.

Aquella vorera era innocent d'aquell edifici perquè estava abandonat fa temps.
Vaig posar el meu cor a la galleda perquè no quedés buit.