Nosaltres i ningú més

Nosaltres i ningú més que nosaltres som l'immortal esperat en un estupor mirant, i el temps que no contenim en els nostres ventres.

Jo estava davant teu i el xiulet del vent ens va portar gessamí trist.
Oh Layth, vaig viure una vida blanca, i em vaig convertir en la foscor de l'ocell del cel, em vaig convertir en un miratge de liles, ho trobo a faltar sempre que em sento molt cansat, com si la pèrdua tingués alguna cosa a veure amb la vanitat dels nostres pàtria malhumorada i volàtil.

No cal preocupar-se per la foscor, i no cal que les parets s'aixequin com a fronteres diagonals entre els meus peus i el teu cap.
La veu no vol dir parlar sense alè per explicar amb tremolors incomprensibles que les meves voreres i sensacions estèrils.
La teva tristesa és llarga, Leith.
Imagineu, doncs, que la primavera s'alimenta de la vostra fe i de la meva, perquè de les cendres creixin les flors.